Una llei d’habitatge estatal és una demanda que els moviments socials i entitats vinculades reclamàvem des de fa molt temps. Era imprescindible reconèixer la funció social de l’habitatge i fer efectiva l’obligació dels poders públics de promoure els mecanismes i instruments necessaris per a garantir l’accés a un habitatge digne, especialment per a les persones i col·lectius especialment vulnerables.
Per altra banda, és una oportunitat perduda que la nova llei no hagi comptat amb un treball més participat i consensuat amb el Tercer Sector Social, especialment d’entitats com VINCLE que treballem en l’àmbit de la vulnerabilitat i l’exclusió residencial.
Un canvi necessari de composició del parc d’habitatges
Incrementar l’habitatge assequible i canviar la composició del parc residencial hauria de ser una de les grans prioritats d’aquesta normativa. La llei marca un objectiu ambiciós que és assolir el 20% d’habitatges destinats a polítiques socials sobre el total del parc residencial de les àrees tensionades en vint anys. Ha de ser una voluntat política i pressupostària, i cal evitar repetir el cas català (que també estava recollit a la Llei del 2007).
Els grans tenidors i el retorn social
Amb la nova llei, la denominació de gran tenidor passa de 10 o 15 propietats, depenent del cas, a 5. Caldria però ajustar les demandes als tenidors que son fons d’inversió, fons de capital risc o fons de gestió d’actius, com SAREB. Quin és el retorn social dels ajuts públics que han rebut? Trobem a faltar un compromís social explícit, limitant el desnonament de famílies en situació de vulnerabilitat o fomentant el pacte amb les administracions autonòmiques i locals d’una oferta d’habitatge de lloguer social estable.
L’exclusió residencial és una emergència
La gestió dels desnonaments millora la garantia d’una mínima defensa jurídica, pel fet de no permetre la data oberta (sense dia ni hora fixada). Però caldria garantir, també de forma explícita, els serveis de mediació i acompanyament de les llars vulnerables en situació de pèrdua d’habitatge. La millor manera de lluitar contra l’exclusió residencial és la prevenció i en aquest sentit és urgent que les mesures siguin immediates i estratègiques.
Igualment la llei hauria de fer més explícita la protecció i salvaguarda dels drets dels infants en situació d’exclusió residencial.
El control dels preus del lloguer
La regulació dels increments dels preus del lloguer també s’ha presentat com un pilar d’aquest text legislatiu. Ara bé, existeixen riscos i dèficits que podem preveure davant les fuites de la llei: el fet que es prohibeixin els increments dels preus en un contracte ja vigent per la via de noves despeses farà que de facto, per part de moltes propietats, s’incloguin en els contractes des del principi, encarint els lloguers.
Per altra banda, la llei també preveu que no es pugui passar d’aquests topalls en nous contractes de lloguer per a nous inquilins en relació amb el contracte anterior, però com ho pot saber el futur inquilí per a fer valdre aquest dret? Com ho podran controlar les administracions?
Una de les majors mancances de la llei és que no regula els lloguers de temporada. A ciutats com Barcelona, aquest fenomen genera processos de gentrificació evidents. És probable que aquesta inconcreció derivi en un major boom d’aquest tipus de lloguers adreçats al turisme, provocant una dinàmica d’expulsió encara més gran de la ciutat.
L’habitatge és abans que res una necessitat social
Per aconseguir que les polítiques d’habitatge constitueixin un dels pilars de l’Estat de Benestar és indiscutible que cal augmentar la dotació pressupostària. A l’Estat representa el 0,1% del PIB, mentre que la mitjana europea és del 0,6% del PIB.
En aquest sentit, el text es queda molt curt en les seves aspiracions i en diversos punts genera més preguntes que respostes. És una llei que, amb el seu format actual, no garanteix la funció social de l’habitatge.
Comments